- Detectives Privados Hospitalet
El Coordinador de Parentalitat: Origen i Evolució de la figura del COPAC
1. ESTATS UNITS
L’origen de la figura del coordinador de parentalitat neix els EEUU. A partir del 1990, el nombre divorcis va anar creixent de manera molt precipitada amb una demanda de la custòdia compartida per part dels progenitors. Això feia que moltes parelles que no eren ben avingudes, extrapolessin els seus problemes a la via judicial, el que suposava que eren divorcis molt conflictius. El problema era més greu quan en la unitat familiar hi havia menors. Aquests menors patien les conseqüències d’un divorci, ja no només en el moment de produir-se, sinó també posteriorment, sobretot en la fase d’execució de les sentències, que és quan es produïen els conflictes que no es podien controlar pels mateixos mitjans personals dels quals disposaven els progenitors i el menor, provocant dificultats adaptatives i alts nivells d’ansietat en el menor.
Això va fer que els tribunals comencessin a desviar aquests casos en mans de persones especialitzades perquè ajudessin els pares a complir els acords que s’havien establert prèviament, sempre per l’interès del menor. Aquesta figura ajudava a adaptar els nous hàbits i a organitzar-se, perquè en molts casos els divorcis comportaven amb canvis de residència, col·legis, viatges, etc. Els primers projectes van ser els Estats de Colorado i Califòrnia, on els experts rebien la denominació de Special Master[1], i posteriorment es van anar instaurant en altres jurisdiccions.
El primer estudi sobre coordinació de parentalitat el va fer un psicòleg i coordinador de parentalitat el 1994, Terry Johnston. Aquest estudi es va fer amb setze Special Masters i 166 casos del comptat de Santa Clara, Califòrnia. De 993 compareixences al jutjat, a l’any següent van passar a tenir només 37 i un altre estudi va demostrar que la gran part dels pares estaven satisfets amb el coordinador de parentalitat. [2]
Amb el temps, es va anar demostrant que aquestes pràctiques tenien uns resultats positius, ja que ensenyaven els mateixos pares a complir les normes i això ajudava a portar una relació millor entre ells i beneficiava el menor.
Així, es va anar implementant en una trentena de jurisdiccions dels EEUU, regulant-se de forma específica per Oklahoma (2001), Idaho i Oregon (2002), Estat de Colorado, Texas i North Carolina (2005), Louisiana (2007), New Hamphshire i Florida (2009).
La figura del coordinador de parentalitat va començar a ser reconeguda impartint formacions per l’Association of Families and Conciliation Courts.[3]
El 2001 l’associació va designar un Task Force per investigar sobre aquesta nova situació i la seva implementació en les diferents jurisdiccions dels Estats Units. Es va publicar el “Parenting Coordination”[4] el 2003, i el 2005 l’AFCC va aprovar l’informe del grup de treball interdisciplinari format per deu americans i dos canadecs, “Guidelines for Parent Coordination”. [5]
2. Canadà
Canadà és un dels altres països que ha demostrat una major eficàcia en Dret comparat juntament amb els EEUU.
Francince Cyr, juntament amb Gessica Di Stefano i Bertand Desjardins, fan un estudi dels canvis que estan patint les noves famílies del Canadà, on moltes de les famílies no estaven casades en el moment del naixement dels seus fills. S’aconsellava per tant, facilitar els procediments per prendre decisions que afectessin els menors quan hi hagués una ruptura, per una millor adaptació dels nens en aquestes situacions.[6]
En el 2017 Catherine Quigley va elaborar una tesi on es feia un estudi de l’impacte del coordinador parental sobre l’ús del sistema judicial, per entendre l’impacte que tenia això en els menors. [7]
3. Argentina
A Argentina, el coordinador de parentalitat s’ha integrat dintre del model de mediació terapèutica que es practica en els Jutjats de Família, La mediació és obligatòria en divorcis que no són de comú acord. Si la mediació fracassa i no s’aconsegueix resoldre els conflictes, l’assumpte passa al Jutjat de Família. Si el Jutge observa que es tracta d’un cas d’alta conflictivitat, llavors suggereix a l’advocat i a les parts que siguin assistits per mediació terapèutica. En aquesta mediació terapèutica no hi ha cap acord de confidencialitat i es centra en el benestar del menor. Amb aquesta mediació es vol avaluar l’impacte emocional del conflicte parental en el menor. La mediació terapèutica lluita per les necessitats emocionals i físiques, elabora un pla de coparentalitat i supervisa el compliment dels plans de parentalitat, així com ajuda a modificar-los en cas que fos necessari. Per últim manté informat al jutjat sobre el procés. [8]
[1] https://www.law.cornell.edu/rules/frcp/rule_53
[2] Vick and Backeman, 1996
[3] www.afccnet.org
[4] https://www.afccnet.org/Portals/0/PublicDocuments/CEFCP/parentcoord_final.pdf?ver=2013-08-21-072320-000
[5] https://www.afccnet.org/Portals/0/AFCCGuidelinesforParentingcoordinationnew.pdf?ver=2013-08-21-071822-000
[6] Family Life, Parental Separation, and Child Custody in Canada: a Focus on Quebec. Francine Cyr, Gessica Di Stefano, Bertrand Desjardins, 21 October 2013.
[7] La Coordination Parentale auprès des families séparées à haut niveau de conlfit: Prespective de l’enfant et coparentalité, Catherine Quigley, 2017.
[8] Bikel, R. & Zanuso, L. /2007). Hasta que la muerte nos separe. Divorcio, duelo, reparación y correlaciones judiciales. Sistemas Familiares, 23(2), 59-69.
